Patricia Mayayo: Genealogias feministas del arte español

→ Catàleg de l'exposició de Patricia Mayayo, exposició que es va fer a León. El comisari va ser Juan Vicente Aliaga, que ha fet molta feina per recuperar la història de les dones en l'art (especialitzat en el queer i la sexualitat). Comisiarà “La Batalla de los géneros”, que serà el preàmbul de “Genealogias feministes de l'art espanyol”.

Pràctica Patricia Mayayo

De la Universidad Autónoma de Madrid. (buscar bibliografia)

patricia.mayayo@uam.es

Recorregut per crear Genealogias feministas del arte español.

Ens situem a finals dels anys 80, Patricia va estudiar historia i geogràfia en un moment en que encara no existia la carrera d'Història de l'art i només s'implantava com a assignatura. La connexió amb la disciplina de la història de l'art i la consciència de la seva condició de dona va sorgir al seu viatge als Estats Units, on va estudiar un màster en el que va descubrir l'impacte que havien tingut les metodologíes feministes en el camp de l'art. Influenciada pel pensament anglosaxó en un primer moment, farà la seva tesis "André Masson: Mitologias", on ja començarà a fer una imatgineria de la mare terra i la dona que apareix en l'obra de Masson, conectant aquestes figures amb la visió tradicional de lo femení, pensant que aquestes obres reproduien els tòpics de home sinónim a cultura i dona sinónim a terra.

L'any 2003 escriurà un assaig sobre les aportacions del feminisme a la disciplina de la història de l'art, quins canvis i transformacions havia suposat els pensaments feministes en la disciplina, aquest llibre serà Historias de mujeres, histórias del arte. D'aquesta manera s'interesarà per la categoria dona-artista, com narrar les històries de les dones artistes, no tant incorporant a la dona a la història de l'art sino disenyant eines que donessin veu de la singularitat de les dones i com s'havia construit en la cultura patriarcal la categoría dona-artista, on la majoria de vegades, les vides d'aquestes artistes es quedaven únicament en allò biogràfic.

La gran influència que va tenir Patricia per les autores anglosaxones en un moment va fer que posteriorment es centrés en la situació que estava esdevenint a Espanya, donant importància a la dona artista en el nostre país. Serà quan coneixerà a Juan Vicente Aliaga, que ja havia introduit les visions femenistes en l'àmbit queer. Amb ell es proposarà fer l'exposició "Genealogias feministas en el arte español, 1960-2010", al MUSAC a León, que va durar del juny del 2012 al febrer de l'any 2013. L'exposició en sí es una aportació dels discursos en l'art del nostre país desde els anys 60. Per crear l'exposició, van estar dos anys investigant a través d'entrevistes a artistes i treball d'arxiu. La primera problemàtica que es van trobar era com estructurar l'exposició, ja que era impossible presentar-la cronologicament per les grans irrupcions i ruptures que havia hagut a la historia de les pràctiques feministes a espanya. La solució va ser plantejar-la en un sentit temàtic, a través de grans temes d'eixos de reflexió de molts artistes exposats.

L'exposició reunía obres de 85 artistes dones i alguns homes, estructurades en 11 apartats temàtics:
- Genealogias.
- Cuerpos: Disciplinas y placeres.
- División sexual del trabajo y precariado femenino.
- Las "otras" de la historia.
- Luchas colectivas.
- La tiranía de la belleza.
- Mascaradas/Performatividad/Autoficción.
- La mujer rota: Violéncia y patriarcado: En relació a la violència de gènere.
- El hilo de la vida: cuidados y maternaje.
- Construcción visual de los géneros y cultura popular.
- Transfeminismos.

• Falta d'atenció en l'historiografia de l'art espanyol a la contribució de les dones artistes  i/o els discursos feministes:

La historia de l'art espanyol havia prestat poca atenció als discursos feministes i a la contribució de les dones. Habia sigut ignorada i invisibilitzada o narrada d'una forma en que s'ocultaba el sentit polític de les seves obres.

-  El realisme crític i la crítica "compromesa" en els anys seixanta.
Com s'ha narrat l'obra de les dones artistes pròximes al realisme, grup d'artistes que en els anys 60 van utilitzar el realisme com influència del pop com a forma de crear un art disident i d'oposició a la dictadura franquista. Els crítics marxistes els hi van donar suport, com va ser Valeriano Gorzal. Però la visió idealitzada i positivista quan parlaven dels artistes, com l'Equip Crònica, es van tornar més negatius al parla de les dones artistes que formaven part dels propis grups del realisme crític. Quan es parla d'Ana Peters, es parla en termes paternals, tópics molt habituals, presentant a les artistes com imitadores o seguidores dels homes, presentant-les en una posició secundaria. Valeriano Gorzal i els demés ignoraven la dimensió protofeminista que tenien aquests treball d'artista, treballs que tenien un interés molt clar per reflexionar sobre la construcció de la identitat femenina en els mitjans de massa, com es la obra "Cuentaquilómetros 1. Rosa Azul" d'Ana Peters que va presentar al 1966. Aquest aspecte protofeminista de la condició de la dona i la presència en la societat de consum apareixen invisibilitzats en les narracions històriques més conegudes, com a molt es diu que son obres que tenien un component sociològic, però no es menciona el seu component feminista i polític. Altre cas es Angela Garcia Codoñer “Las hadas y el bordado”, on reflexiona com s'havia construit la cultura d ela dona en la cultura popular del franquisme, partint d'un dels còmics populars dels anys 40 a Espanya. El franquisme va utilitzar molt els còmics c om a forma d'adoctrinament on es transmitia que l'últim fet important de la dona era el matrimoni. També introdueix fragments de les plantilles que s'utilitzaven per bordar perqué era una de les activitats que proposaven a la Sección Femenina en tota la política d'adoctrinament de les dones.

• Reelectures del conceptualisme 

Les pràctiques dels conceptualisme que tenen a veure amb el paisatge, i també l'art conceptual, la performance, l'ús d'estratègies pròximes a l'arte povera, i a Catalunya van tenir un moment brillant i van començar a ser estudiats a principis dels anys 90 en una serie d'exposicions que es van realitzar, com "Barcelona, París, New York" i "Idees i actituds, en torn de l'art conceptual". Un exemple es l'obra Conceptualismos, de Pilar Parcerisas.

Artistes com Eugenia Balcells ja establertes. Va tenir una etapa i una faceta de la seva carrera professional molt centrada en el compromís feminista, tot i que les seves obres no han sigut visibilitzades A "Re Prise" del 1977, Balcells proposa una operació de reapropiació i desmontatge d'imatges del cine clàssic de Hollywood, mostrant imatges extretes dels principis de les pel.lícules o trames que es repeteixen, per concienciar als espectadors com el cine de Hollywood reprodueix uns rols de gènere que es repeteixen continuament. En origen l'obra tenia vuit pantalles, pero a l'exposició de Genealogias feministas del arte espanyol es van mostrar tres.

El Bar-biblioteca feminista laSal, 1977-79 Barcelona, era un centre de dones on moltes artistes van crear les seves iniciatives, creant les edicions de la dona LaSal, agendes de dones que incorporaven petits projectes artístics d'artistes. Mari Chordà va ser una de les persones que més va freqüentar laSal, una artista que mostra que la historia de les pràctiques femenistes han sigut llegides desde el prisma anglosaxó, parlant únicament de Judy Chicago i el seu concepte vaginal, junt amb Schapiro, com el moment pioner de l'art feminista. A Catalunya, Mari Chordà en els anys 60 ja feia una iconografia vaginal, en un moment que encara no tenia relació amb el moviment feminista, obres amb formes vaginals que partien de la pròpia experiència, de la subjectitat i lo viscut, anys en que lo biogràfic i l'experiència personal tenia una serie de connotacions negatives en la societat.

• La necessitat de generar models explicatius propis que serveixin per il.luminar les especifitats del cas espanyol i que no siguin una única simple traslació de categoríes d'ànàlisis de procedència anglosaxona.

Es planteja un problema metodologic; com construir les nostres propies narratives, a través d'etiquetes i categories? Es la gran feina que tenen les historiadores de l'art feminista a Espanya. En el cas espanyol es trobaven amb una singularitat que es la historia c onstruida a base de fractures, mentre que als EEUU desde els anys 60 ha hagut una voluntat clara de construir genealogies. A principis de la dècada dels 90, a Espanya sorgeix un grup d'artistes com Maria Nuñez, Carmen Navarrete, Carmen Sigler, Maria Ruido, étc. Començaran a treballa conscientment desde una postura feminista i a tenir espais de visibilitat als museus, el problema sorgeix en que aquestes artistes desconeixien el treball de les artistes anteriors i els referents sempre seran extrangers, historiadores de l'art com Griselda Pollock o artistes americanes com Marina Abromovick. D'aquesta manera es veuran obligades a crear metodologies de treball que ajudin a explicar aquestes fractures generacionals. Per una banda serà important crear un fil de contacte entre unes artistes i altres, mostrar fins a quin punt havien temes comuns que resorgiran anys després, al mateix temps tampoc volien donar la impresió de construir   una història de l'art feminista com a categoria amb la impresió de que habia una transmissió generacional que s'havia passat d'unes generacions a altres com havia passat als Estats Units.

Jorge Luis Marzo y Patricia  Mayayo escribiran “arte en España (1939-2015) ideas, practicas, politicas, un manual que preten fer una revisió de la història de l'art espanyol desde finals de la guerra civil fins a l'actualitat, un llibre de síntesi que té una certa utilitat per a un públic que s'introdueix en el món de l'art per donar-lis una visió general a partir de la qual fer altres lectures. El manual que s'havia utilitzat com a referencia fins a aquells moments era "Arte del siglo XX en España, pintura y escultura" de Valeriano Bozal, centrat en formes d'expressió tradicional com es la pintura, l'escultura i l'arquitectura, sense mencionar les pràctiques experimentals dels nous temps, reflexant la veu d'una generació que havia iniciat la democràcia i es va establir en els estaments de poder del món de l'art. Aquesta visió de Valeriano Bozal reflectia l'obsesió de la democràcia espanyola per construir un consens entés com l'ausència de discusió, la imposició d'un model normatiu de democràcia que no es pot qüestionar. Devant d'aquesta situació, era necesari innovar aquest punt de vista i introduir tota la biografia i fer una renovació historiogràfica a un públic més ampli. 

Els llocs en que comença a resurgir la necesitat de la renovació era en els llocs en que estava més qüestionada la idea de l'art espanyol o nació espanyola, com es Catalunya. Va ser un pas molt important en aquesta renovació historiogràfica l'inici del projecte "Desacuerdos: Sobre arte, políticas y esfera pública en el Estado Español" creat per varies institucions com el MACBA, Arteleku, centre José Guerrero, Universitat Internacional d'Andalucía. Es una obra de vuit volums que plantejava una visió diferent de les pràctiques artístiques espanyoles. Tot i no ser una revisió exhaustiva, eren estudis parcials d'un projecte col.lectiu que va tenir uns resultats molt decents tot les tensions que van haber en moltes ocasions entre les diferents entitats. 

El llibre de Montse Clavé, "Doble jornada" 1977, introdueix l'obra de les dones artistes i els discursos feministes, tenen una presència important les manifestacions contrahegemòniques experimentals, pobres, crítiques, l'art de carrer i les accions públiques junt les pràctiques feministes. Es planteja un problema metodologic de com introduir l'obra de les dones i les artistes feministes en els relats historico artistics, es més útil dedicar asignautres específiques com aquesta mateixa "Perspectives feministes, o  cursos centrats en dones artistes, o es més interessant i adient fer una perspectiva transversal i normalitzadora, que formi part del conjunt identitari? Quina es la millor estrategia per donar veu a la obra de la dona artista? Segons Patricia Mayayo, hi ha arguments per defensar totes dues posicions, tot dependrà del context en el que  ens trobem. Si introduim l'obra de les dones de forma transversal en el discurs de la història de l'art podem donar una falsa impresió. Un exemple es introduir a A. Gentileschi en el discurs invisibilitzem les obvietats de la dificultat com a artista dona, però també podem pensar que si fem assignatures d'art feminista sembla que estiguem perpetuan la idea d'un guetto femení, amb processos de discriminació.  Tot dependrà del context, per tant no ens podem situar en un únic discurs. Es important tenir present que no totes les dones artistes s'autodenominen feministes, pero si que desde el punt de vista feminista i les propies metodologies, ens ajuden a pensar la producció artística de la dona, sigui aquesta feminista o no.

Guillem Martñinez “Cultura de la Transición: Critica a 35 años de cultura española”. Barcelona, 2012