Llegint el llibre de Rilke, m'ha semblat interessant un fragment que vull compartir: La muchacha y la mujer; en su nuevo y propio desarrollo, imitarán temporalmente las virtudes y los defectos masculinos y repetirán las profesiones del hombre. Tras la inseguridad de tal transición se demostrará que las mujeres solo han pasado por la pompa y la variedad de esos disfraces (a menudo ridículos) para limpiar su ser más íntimo de las influencias tergiversadas por el otro sexo. Las mujeres en las que descansa y habita la vida en su versión más directa, fértil, e íntima deben convertirse en seres humanos básicamente más maduros, seres más humanos que el hombre banal que no porta el peso de un fruto físico bajo la superficie de la vida, el hombre oscuro y brusco que infravalora aquello que dice amar. Esta humanidad de la mujer llevada entre dolores y humillaciones aflorará cuando se hayan eliminado las convenciones de la solo-feminidad de su estado exterior y los hombres que hoy aún no lo han visto venir se sentirán sorprendidos y asombrados. Algún día (...) estarán allí la joven y la mujer, cuyo nombre ya no significará un antónimo de lo masculino, sino algo autónomo, algo que no conllevará un complemento o una frontera, solo vida y existencia: el ser humano femenino. (Rilke, Maria Rainer, Cartas a un joven poeta. p.41)

Rilke es un poeta que admiro, no només per la seva obra, sinó per la seva visió de la vida. En aquest fragment ens está anticipant el que será el feminisme, i fins i tot, ens está adelantant el moment social que s'està vivint en ple segle XXI, "imitarán temporalmente las virtudes y los defectos masculinos y repetirán las profesiones del hombre". Tot i parlar de la dona desde una visió antropológica, en el moment en que es refereix a "Esta humanidad de la mujer llevada entre dolores y humillaciones", fa referencia directa a la nula projecció i importància de la figura de la dona per sí mateixa i el seu treball que ha hagut de patir durant tota la historia. El que proposa Rilke es una visió igualitaria de géneres, en que la dona aconsegueixi ser un igual a l'home no només en drets, sinó en la historiografia i en general, en la vida mateixa, que el terme femení i masculí sigui un conjunt igualitari on el subjecte desapareix com a gènere. Es posible que aquesta visió del poeta tingui a veure amb la devoció que tenía amb la seva mare, que podem veure a la fotografía, on s'uneix la mare i el jove poeta a qui dedica les seves cartes, una fusió de la poesia i la mare que creen el tot. Per altre banda es important el paper que va assumir Rilke en relació a la seva mare, substituint a la seva germana morta.

---------

“Mujeres en las artes visuales” (plataforma) → Rocio de la Villa.

Va intentar agrupar tot el que es va fer avans del 2009 a Espanya.

Mari Chordà Racasens es una artista, poeta i activista feminista nascuda a Catalunya, que treballara en la dècada dels anys 60 en devant. Marxarà a París on farà una obra que es llegeix com una branca del pop Art, ara anomenat “Pop art feminista”, gràcies a la exposició “Genealogias feministas”. Va haver una revisió del pop art en aquell moment, i la esva obra va ser exposada al Tate Modern de Londres. Per les dones al pop art havia estat altre cosa diferent a la visió que es representa al públic desde una perspectiva masculina. L'exposició s'anomenarà “The world goes pop” a la Tate Modern a London al 2015. Es interessant veure que serà una artista que destacarà internacionalment però mai ha sigut exposada als museus d'Espanya ni de Catalunya, la terra on va nèixer. La Tate Modern va realizar una entrevista on Mari Chordà explica la seva obra. Arrel d'haber estat a la Tate Modern per la investigació que es va fer per part de les curadores internacionals i gràcies a les historiadores que mantenen la memoria, museus com el Reina Sofia de Madrid voldrà comprar la seva obra per exposar-la simplement pel fet que a nivell internacional havia estat valorada, un exemple més de com les institucions del propi país no valoren als seus artistes. Els interesa omplir la col.lecció i no tant la memoria i els llenguatges de l'artista, sense dedicar-li l'interés de com la seva obra cambia una percepció de la història, es canvia la narració i la visió de tota una història.

L'obra d'aquestes artistes pretenen provocar noves lectures amb aquests discursos hegemònics, com es el cas de Patricia Mayayo, de la que ja hem parlat, també es autora del “Mito de Frida Kahlo”, on proposa altre perspectiva feminista de la historia. Frida Kalho ha estat sempre la representant mitificada de  la dona artista, com l'unica artista dona, Patricia Mayayo dira que no es suficient parlar únicament d'una artista per crear un discurs feminista, reforçant narratives que es centralitzen en biografies, al igual que passa amb Artemisa Gentileschi. La historiografia patriarcal explica la crida de les artistes en funció la seva sexualitat de manera morbosa.

→ “Exposició Paraules fèrtils” a Sabadell: Es una exposició d'arxiu, de Fina Miralles. Explica com ens apropem a l'artista a partir dels seus escrits. Per la curadora Maya Creus. Arxiu de textos i llibretes d'artista, que ha transcrit les seves reflexions i pensaments. Aquesta artista va abandonar el món de l'art (el sistema, no l'art). Ha fet que aquestes paraules continuin sent fèrtils, que segueixin comunicant, provocar pensament creatiu. (després s'han publicat quatre llibres d'això). Es tracta per tant d'un projecte al voltant d'un dietari.

Luce Irigarai, psicoanalista que té diversos llibres publicats: “Ética de la diferencia sexual” i “El cos a cos amb la mare”.

Cal reconstruir la tradició materna. Quatre personatges que han influit a la professora Assumpta en la seva carrera:

• Judy Chicago: “The dinner party”

Vol recuperar la tradició cultural representada per les dones. Obra inspirada en el Sant Sopar, el seu procés va durar quatre anys, un treball personal i col.laboratiu, per recuperar a la historia de les dones a la cultura. Es una taula triangular on convida a supar a 39 dones. Fa unes estoballes amb el nom de l'artista/científica, etc. Fa els plats amb la tècnica de la ceràmica xinesa, intentant recuperar les tècniques artístiques no han estat considerades a nivell artistic: el tèxtil i la ceràmica. Al centre hi han 999 noms escrits de dones que son rellevants per la seva historia, situats al centre en les baldoses fetes manualment. Es un projecte d'investigació, d'intervenció, col.laboratiu de diàleg amb altres artistes. Es crea un procés d'aprenetatge. Judy Chicago dirà que les dones som ignorant de la nostra historia, i lo pitjor es que volem continuar sent ignorants. Vol crear inspiració, en les dones per crear un autoprenetagge. Es necesita treballar per fer una Revolució, canviant moltes coses en tú mateix i després en la resta. Es important que la Revolució Feminista serà la primera revolució sense sang.

L'obra de Judy Chicago no sera agafada per cap museu, es interessant la recepció que tindrà la peça, sobre el que parla Amelia Jones. La peça va acabar finalment al Elizabeth A. Seckler center for feminist art al Brooklyn Museum a NY:

• Crida a entrar acompanyades a la història.
• Convida a dinar/compartir un acte d'alimentació.
• Contrarestar la iconografia del Sant Sopar.

(buscar los lados de la mesa en la web)

Es una iconografia vaginal als plats. La “iconografia del cor central” segons Chicago, del perqué les artistes utilitzaven una iconografia central. Pensava que exposar el sexe femení era fer política sexual. Origen del món i de la cultura. Courbert només era l'origen del món i no cultural, a més de ser una obra privada, inclús pornogràfica.

2- Eugenia Balcells “Álbum portàtil”

Abric amb fotografies de referents femenins, no anem soles, no sóc l'excepció. Es un video on recupera les postals que enviava la seva àvia i firmar-les i llegir-les. Forma de recuperar la genealogia materna.

3- Cori Mercadé “Santa Generació”

Treballa amb la seva mare i la seva filla. Moment en que la seva mare s'estava morint i la filla estava en un moment de desorientació. És una sèrie fotogràfica i de dibuixos. La iconografia de la Santa Generació va ser el seu vincle. Els dibuixos: treu el blanc del negre, gest de gestació. Elabora els vincles, els hi dóna representació i llenguatge.