RESSENYA DE LA CONFERÈNCIA DE PATRICIA MAYAYO: Genealogias feministas en el arte español: 1960-2010

Genealogias feministas en el arte español: 1960-2010 es una mostra col.lectiva que es va dur a terme al Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León, del 23 de juny del 2012 al 24 de febrer del 2013, comisariada per Juan Vicente Aliaga i Patricia Mayayo. Una exposició que vol apropar a l'espectador als discursos sobre el génere en la producció artística espanyola entre el 1960 i el 2010, a través de 150 obres de 80 artites.

Patricia Mayayo es va doctorar en història de l'art a la Universitat Autónoma de Madrid. Amb un màster realitzat a la Case Western Reserve University als Estats Units i la seva via d'especialització en art contemporani, a l'actualitat es profesora titular d'història de l'art a la Universitat Autónoma de Madrid. La seva investigació es centra en la història de les dones i la historiografía feminista de l'art. Autora de llibres com Cuerpos sexuados, cuerpos de (re)producción, Frida Karhol. Contra el mito, Historias de mujeres, historias del arte, entre altres. També va ser fundadora de la Asociación de Mujeres en las Artes Visuales, al 2009, i anys després va comisariar l'exposició Genealogias feministas en el arte español: 1960-2010.

Genealogias feministas en el arte español: 1960-2010, es el resultat d'un interés professional originat en el viatge que Patricia va fer als Estats Units on va realitzar la seva tesis doctoral André Masson: Mitologias, visionant la figura femenina en un discurs tradicional tópic en l'obra de Masson. La primera influència directa que va rebre en el seu interés per tractar la historiografía de la dona va ser el pensament d'autores anglosaxones, que ja havien creat un discurs continu sobre el paper de la dona en l'art. Aquesta influencia va plantejar un nou repte per a Patricia uns anys més tard; crear una historiografía de les dones artistes a Espanya i d'aquesta manera apropar al públic a les artistes que podien agafar com a referent del seu propi país. Fins a aquests moments no s'havia proposat cap métode per crear una historia continua de les practiques feministes al país, principalment perqué la cronologia estava fracturada a causa de ruptures pròpies de la història d'Espanya, d'aquí deriva el plantejament de l'exposició en un sentit temàtic i no pas cronológic com habitualment estem acostumats. Així es com es va a buscar els referents de les artistes dels anys 70 que donen una certa continuació a l'art feminista de les décades posteriors. Estructurada en onze apartats, l'exposició reuneix obres d'artistes homes i dones que s'estructuren en blocs temàtics que incideixen en diferents problemàtiques socials entorn la figura de la dona.

És interessant com Patricia Mayayo presenta la problemàtica de la dona a la societat espanyola, tenint present tota la història política que el país ha viscut, i ha derivat en l'absencia historiogràfica de la dona, creant la necesitat d'anar a buscar els referents als Estats Units. Aquest fet no el trobem especificament en les artistes, sino en les mateixes historiadores de l'art que crearan aquests nous discursos, de les que depenen que aquestes noves metodologies es puguin dur a terme per crear una historia pròpia.

Però el que més m'ha interessat del discurs de Patricia Mayayo, que va tractar especialment al final de la seva conferència, es el qüestionament del moviment feminista en el món de l'art. Quin art o artista es pot considerar feminista i quin no? Qui ho decideix? El plantejament d'aquestes preguntes primordials son l'origen mateix del que entenem com a art feminista. La seva importància es centra en que tot l'art fet per dones no es pot considerar art feminista, però si que forma part d'un discurs feminista, que crearà la historiografia de la dona en el món de l'art.

Per altre banda, també cal plantejar-se si els mateixos discursos feministes que busquen la igualtat i el reconeixement de la dona, no son en sí mateix una manera de crear desigualtat. Desde un posicionament més allunyat pot donar la impressió que el mateix terme feminista ja està victimitzant a la dona en el rol de la seva propia existència i que caldría evitar la diferenciació de sexes per poder trobar la igualtat. Aquesta posició més imparcial és metodologicament impossible que pugui fer que la dona es posicioni igualitariament a l'home, principalment perquè la historiografia l'ha invisibilitzat i per tant les dones oficialment no tenen una base establerta en la que poder crear una narració propia. Per tant caldrà, com ja va dir Patricia Mayayo, crear discursos que plantejin la importància del rol de la dona com a tal, i no com a esclava d'una societat patriarcal que només la utilitza com a model de les seves pintures en relació amb la bellessa d'aquestes. Això només es podrà dur a terme recalcant la diferencia entre home i dona a nivell historiografic.

Com comenta Patricia a la conferència i al seu text, és interessant que la seva mostra Genealogias feministas en el arte español: 1960-2010, presenti a les artistes com a éssers individualitzats i descontextualitzats paternalment. La majoria de llibres que tracten a les dones artistes se les identifica directament amb el rol de guia que adopta l'home en les seves vides. És necessari que hagi un fragmentació del treball de les dones en relació als “pares” de la historia per poder identificar a les dones com a subjetes independents i creadores originaries de la seva obra.

Finalment, m'ha semblat una proposta molt interesant per conèixer la situació de la historiografia de la dona a Espanya, apropar al públic que ignora aquesta problemàtica que es dona al nostre país, i d'aquesta manera crear una mena de consciencia col.lectiva entorn el rol de la dona en el món de l'art.