Genealogias
feministas en el arte español: 1960-2010 es una mostra col.lectiva
que es va dur a terme al Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y
León, del 23 de juny del 2012 al 24 de febrer del 2013, comisariada
per Juan Vicente Aliaga i Patricia Mayayo. Una exposició que vol
apropar a l'espectador als discursos sobre el génere en la producció
artística espanyola entre el 1960 i el 2010, a través de 150 obres
de 80 artites.
Patricia
Mayayo es va doctorar en història de l'art a la Universitat Autónoma
de Madrid. Amb un màster realitzat a la Case Western Reserve
University als Estats Units i la seva via d'especialització en art
contemporani, a l'actualitat es profesora titular d'història de
l'art a la Universitat Autónoma de Madrid. La seva investigació es
centra en la història de les dones i la historiografía feminista de
l'art. Autora de llibres com Cuerpos sexuados, cuerpos de
(re)producción, Frida Karhol. Contra el mito, Historias de mujeres,
historias del arte, entre altres. També va ser fundadora de la
Asociación de Mujeres en las Artes Visuales, al 2009, i anys
després va comisariar l'exposició Genealogias feministas en el
arte español: 1960-2010.
Genealogias
feministas en el arte español: 1960-2010, es
el resultat d'un interés professional originat en el viatge que
Patricia va fer als Estats Units on va realitzar la seva tesis
doctoral André Masson: Mitologias,
visionant la figura femenina en un discurs tradicional tópic en
l'obra de Masson. La primera influència directa que va rebre en el
seu interés per tractar la historiografía de la dona va ser el
pensament d'autores anglosaxones, que ja havien creat un discurs
continu sobre el paper de la dona en l'art. Aquesta influencia va
plantejar un nou repte per a Patricia uns anys més tard; crear una
historiografía de les dones artistes a Espanya i d'aquesta manera
apropar al públic a les artistes que podien agafar com a referent
del seu propi país. Fins a aquests moments no s'havia proposat cap
métode per crear una historia continua de les practiques feministes
al país, principalment perqué la cronologia estava fracturada a
causa de ruptures pròpies de la història d'Espanya, d'aquí deriva
el plantejament de l'exposició en un sentit temàtic i no pas
cronológic com habitualment estem acostumats. Així es com es va a
buscar els referents de les artistes dels anys 70 que donen una certa
continuació a l'art feminista de les décades posteriors.
Estructurada en onze apartats, l'exposició reuneix obres d'artistes
homes i dones que s'estructuren en blocs temàtics que incideixen en
diferents problemàtiques socials entorn la figura de la dona.
És
interessant com Patricia Mayayo presenta la problemàtica de la dona
a la societat espanyola, tenint present tota la història política
que el país ha viscut, i ha derivat en l'absencia historiogràfica
de la dona, creant la necesitat d'anar a buscar els referents als
Estats Units. Aquest fet no el trobem especificament en les artistes,
sino en les mateixes historiadores de l'art que crearan aquests nous
discursos, de les que depenen que aquestes noves metodologies es
puguin dur a terme per crear una historia pròpia.
Però
el que més m'ha interessat del discurs de Patricia Mayayo, que va
tractar especialment al final de la seva conferència, es el
qüestionament del moviment feminista en el món de l'art. Quin art o
artista es pot considerar feminista i quin no? Qui ho decideix? El
plantejament d'aquestes preguntes primordials son l'origen mateix
del que entenem com a art feminista. La seva importància es centra
en que tot l'art fet per dones no es pot considerar art feminista,
però si que forma part d'un discurs feminista, que crearà la
historiografia de la dona en el món de l'art.
Per
altre banda, també cal plantejar-se si els mateixos discursos
feministes que busquen la igualtat i el reconeixement de la dona, no
son en sí mateix una manera de crear desigualtat. Desde un
posicionament més allunyat pot donar la impressió que el mateix
terme feminista ja està victimitzant a la dona en el rol de la seva
propia existència i que caldría evitar la diferenciació de sexes
per poder trobar la igualtat. Aquesta posició més imparcial és
metodologicament impossible que pugui fer que la dona es posicioni igualitariament a l'home, principalment perquè la
historiografia l'ha invisibilitzat i per tant les dones oficialment
no tenen una base establerta en la que poder crear una narració
propia. Per tant caldrà, com ja va dir Patricia Mayayo, crear
discursos que plantejin la importància del rol de la dona com a tal,
i no com a esclava d'una societat patriarcal que només la utilitza
com a model de les seves pintures en relació amb la bellessa
d'aquestes. Això només es podrà dur a terme recalcant la
diferencia entre home i dona a nivell historiografic.
Com
comenta Patricia a la conferència i al seu text, és interessant que
la seva mostra Genealogias feministas en el arte español: 1960-2010,
presenti a les artistes com a éssers individualitzats i
descontextualitzats paternalment. La majoria de llibres que tracten a
les dones artistes se les identifica directament amb el rol de guia
que adopta l'home en les seves vides. És necessari que hagi un
fragmentació del treball de les dones en relació als “pares” de
la historia per poder identificar a les dones com a subjetes
independents i creadores originaries de la seva obra.
Finalment,
m'ha semblat una proposta molt interesant per conèixer la situació
de la historiografia de la dona a Espanya, apropar al públic que
ignora aquesta problemàtica que es dona al nostre país, i d'aquesta
manera crear una mena de consciencia col.lectiva entorn el rol de la
dona en el món de l'art.
